La Gallina Afònica ( Video )

La Gallina Afònica és un grup de 5 joves osonencs que, moguts per l'energia dels directes i per un esperit rocker, han trobat un punt de confluència on tots es complementen per recrear alguns dels temes més mítics de la història de la música moderna. Formats a l'estiu del 2012, han actuat sobretot a Osona i ofereixen un nombrós repertori de versions que van des dels clàssics fins al rock més alternatiu, passant per algun tema propi que segueix la mateixa línea.


Membres Arthur Salas (Guitarra)

Raimon Pujol Ray (Guitarra i Veu)

Héctor Black (Veu)

Alfred Gonzales "A.Nameless" (Bateria i Percussió)

Òscar Arumí (Baix)

OBESES Entrevista al Via Lliure de RAC1

Oques Grasses - Cul

Caiqué

Caiqué és una formació de cambra flamenca que exposa les arrels de la tradició flamenca (pals com tangos, buleries, alegries) en un marc sonor nou que combina els colors dels ritmes moderns, la improvisació, més aviat provinent del jazz, i la pròpia guitarra flamenca.

Per això el nom: Caiqué, paraula caló que significa res o ningú. La recerca per omplir el res, és el que ha fet de Caiqué un so inconfusible.

El tractament dels instruments com a una sola veu permet que tot sobresurti i res sigui protagonista a la vegada, creant una unitat sonora que recerca els límits expressius de cadascun d'ells.

Caiqué, en ocasions, trenca amb les formes i estructures habituals aportant sonoritats noves i fresques amb energia i elegància.

Aquesta petita formació neix el juny del 2012, després d'una llarga trajectòria conjunta dels seus fundadors Edgar Vilà i Miquel Portet, partícips d'altres projectes en l'àmbit flamenc, com a Contratiempo (espectacle de ball i percussió flamenca).

La seva breu trajectòria ha passat per Manlleu, Sant Joan de les Abadesses, Torelló, Cadaqués, Vic, Barcelona, entre d’altres.

El repertori consta de composicions originals i refresca a grans artistes del flamenc com Paco de Lucía, Vicente Amigo, Camarón de la Isla, entre altres, tots arranjats per Caiqué.

1r concert Homenots @ Tona (5/8/2013)

HOMENOTS

[R'n'R cover band]




Jordi Comerma - Guitarra i veu principal

Oriol Cardona - Guitarra i veus
Víctor Tomás - Baix
Ignasi de Muntanyola - Bateria

https://www.facebook.com/homenots

algú s´en recorda ? Dels grans Cluster

algú s´en recorda ? Un dels mes grans festivals que es feia a Roda de Ter. cartells dels anys 95 fins el 99.

Roda n roll

Corazones negros

Jordi Vila Amb Corazones negros

SLEAZY TRIGGER ( HARD ROCK BAND )

El grup Sleazy Trigger neix de les ganes de fer alguna cosa totalment diferent, a la típica música que fa a la comarca d'Osona.
Establerts a Centelles (Barcelona) el grup Sleazy Trigger practica un hard rock influenciat al 100% per bandes dels anys 80.
Kiss.ac / dc, Motley crue, Poison, Aerosmith, Cinderella, Lynyrd Skynyrd, Guns and Roses etc. un estil de música que encara que sembli que esta oblidat, aigue comptant amb un bon nombre de seguidors.
Al principi el repertori de la banda se centrava en versions de grups clàssics.
En aquests moments Sleazy trigger compten amb temes propis que interpreten al costat del repertori de versions. Un concert de Sleazy trigger esta compost de diversos factors.
A part de que la majoria dels temes que són molt coneguts pel públic, la posada en escena és molt dinàmica
i això fa que es converteixi en un espectacle molt amè i amb molta participació dels assistents. Molts casos de gent que no és fanàtica d'aquest estil de música, en un concert de Sleazy trigger surten sorpresos i satisfets.
Sleazy trigger ja porten uns quants concerts a les seves esquenes.
Pràcticament un per setmana des que va començar el grup.
A destacar concerts com el de (Gelida), a la sala Cidsay o el de Sant Vicens de Castellet (Manresa), on l'acollida i resposta del públic va ser molt positiva.
A (Centelles), poble natal dels Sleazy. El grup té un bon nombre de seguidors que solen seguir als seus concerts a ressaltar concerts de (Centelles) com el de Carpe Diem o el City Arms, on van omplir els locals a rebentar. I tant la gent com els membres del grup van sortir eufòrics.
També cal destacar actuacions com a (Manlleu) en l'aniversari de Tatoo Asgard com a caps de cartell.
A (Vic), es va aconseguir omplir fins al límit la Jazz Cava, i a la sala Buk s de (Granollers), el grup va sortir ovacionat. El concert a la sala Mephisto de (Barcelona), donaria una empenta bastant forta al grup.
I les actuacions, se succeeixen una rere l'altra. Sleazy trigger entra al studio per gravar la seva primera demo.


Actualitat:

La demo va ser registrada finalment el dia 26 del 4 del 2008, en els studios Dalton de Parets del Valles.

El cd finalment veu la llum sota el nom de Hollywood style.

I'm ready

One way ticket

Hollywood style

són els tres temes propis que conté la primera demo de Sleazy trigger, amb un estil totalment orientat al hard rock nord americà dels anys 80.

Hard rock, 80's glam, pop metall, Sleazy rock, és tot el que podràs escoltar en la primera demo dels Sleazy.


Un pas més endavant; nou format d'espectacle:

4 juliol 2008 Sleazy trigger afegeix un altre element nou al seu espectacle, es tracta de pirotècnia als concerts realitzats a l'aire lliure, les actuacions es converteixen encara més en una autèntica i espectacular festa de rock and roll.

Després del concert realitzat de la banda sonora a Barcelona, els Sleazy es prenen un parell de mesos de descans, per compondre temes nous.

Recarreguen piles, per arrencar motors i tornar a pujar als escenaris. Ara ja amb cançons noves i algun que altre canvi en el repertori de la banda, els Sleazy trigger estan preparats perquè a l'any 2009 el grup

no pari de tocar en directe i seguir donant passos cap endavant com han anat fent fins el moment!!!

2010 el grup compta amb un nou guitarrista J.morell.

2011 la banda es pren un any sabàtic i edita la seva nova demo ...

Discografia:

Sleazy TRIGGER - HOLLYWOOD STYLE -2008

Sleazy TRIGGER - PULL THE TRIGGER - 2012

Altres artistes que ENS agradin

ac / dc, kiss, Mötley Crüe, Poison, Cinderella, aerosmith, Def Leppard,

Naixement d'El Último de la Fila

El 20 de juny de 1981 es va produir als Hostalets una trobada que va resultar transcendental en el panorama musical osonenc, català i estatal. Els quintos del poble havien organitzat un concert que comptava amb la presència de Kul de Mandril i Los Rápidos (el grup liderat per Manolo García). Aquellla nit, Manolo i Quimi es van conèixer i van quedar per parlar un dia sobre una possible incorporació del vigatà a Los Rápidos. Una setmana més tard, Manolo García va presentar-se al bar musical Boira, de Barcelona, per veure una actuació de Kul de Mandril. Poc després, en una trobada al bar Zurich, Portet i García van acordar la incorporació del músic de Kul de Mandril a Los Ràpidos, per la qual cosa Portet va abandonar la plana de Vic, tot i que encara va fer algun bolo que Kul de Mandril tenia emparaulat. Per la seva banda, Quim Benítez iNoris, van anar a tocar una temporada amb el cantant Rocky Muntanyola. 

L’aparició d'El Último de la Fila va representar l’accés a l’èxit multitudinari a l’Estat espanyol de Manolo García i Quimi Portet, dos músics amb un bagatge musical impressionant i hereus de la generació contracultural dels anys 70. Després, els grups es van multiplicar de tal manera que les botigues d’instruments musicals de la comarca van experimentar un espectacular augment de vendes. Coincidint amb aquesta formació va emergir amb una força inusitada el grup Sau, de Carles Sabater i Pep Sala, un dels grups més famosos en la història del rock català. Mentrestant, a la comarca van sorgir grups com bolets: Taxi-Tat, Otros-3, Ós Pedrer, Karda Fàstic, La Mujer Pianista, Lliris, Kàiser, Trànsit, Crucifix, Banda Band, Armaggedon, Superàvit, El Cant de la Morsa, Caos, Euterpe, Dramàtics, Stick Suant, Escac i Mat, Quina Barra, The Vic Band, Tooday, Witakers, Amusic Skazz Band, Bultacos, Nutritivos, Garlanda, Gual Permanent, Kafka, El Chico de la Moto i molts d’altres que van venir posteriorment

Durant els setanta i bona part dels vuitanta van obrir-se bars musicals a Vic i a la comarca. A Roda va ser molt freqüentat el bar Diògenes, amb música tirant a psicodèlica i alguna actuació en directe. A Tona va brillar amb llum pròpia La Taca, regentada per el mític Salvador que, a mitjans dels vuitanta va obrir l’Oficina. A prop dels Hostalets de Balenyà va funcionar durant molts anys la discoteca Karibú, la meca de les parelles.


A Vic es va obrir Casa Meva, al carrer Manlleu; el Bis-Bis, al passeig de la Generalitat, i l’Amoc, un pub situat al Passeig (on hi havia hagut el bar Mobe), regentat pel conegut Mia Dinarès, on anaven moltes parelles a festejar a les fosques en un altell. A Torelló, va obrir La Lluna i després el Tsé-Tsé, amb Manel Hinojo al front del timó i amb una música de la més selecta. A Seva, va tenir molta acceptació El Tarot. A Torelló, La Saca. A Santa Eugènia, els Tres Cantons. A Manlleu, en diferents èpoques, La Cope, l’Eixam, La Pipa, La Cabina, Clips i Tràfic.

Amb l’arribada dels 80, el grup de l’Esquirol Duble-Buble es va convertir en pioner del pop-rock en català i en pocs anys va esdevenir una formació de referència amb milers de seguidors arreu del país. De fet, era la punta d’un iceberg format per desenes de grups que van fer que Vic i comarca fossin coneguts com el Liverpool català . En la primera etapa, Duble-Buble estava format per Jaume Coromina (veu), Mari Martínez (veu), Ramon Ferrer (guitarra i teclats), Lluïsa Latorre (teclats), Quico Latorre (baix) i Leonci Coromina (bateria). Després van passar a dir-se DB, amb Mari Martínez (veu), Tomàs Busoms (guitarra), Ramon Ferrer (guitarra), Leonci Coromina (bateria) i Lluís Marín Noris (baix), que aleshores també tocava amb la banda de Jaume Sisa.


Quan The Dumpers es van desfer, Quimi Portet, Quim Vilaplana ( Benítez) i Lluís Marin ( Noris) , tres dels músics més rellevants de la galàxia del Liverpool Català, van crear Kul de Mandril, una de les bandes més carismàtiques i amb més seguidors d’Osona.El seu repertori estava format per moltes de les cançons que Portet havia compost a l’època dels Dumpers, a més de noves peces creades per a l’ocasió. Tres dels principals èxits de Kul de Mandril van ser Jamón de mono, Joder Catalina i A vela, vela, vela; a remo, remo, remo. El tècnic de so del grup era el vigatà Toni Puig, que més endavant també ho seria de Los Burros i d'El Último de la Fila en la seva primera etapa.

Orquestres i conjunts florien arreu

Després de desfer el grup Meders, que va durar tres mesos, Portet va formar The Dumpers, una banda de hard-rock que va fer una quinzena de bolos a la comarca, amb temes propis i alguna versió de grups anglosaxons. A més de Quimi, que tocava la guitarra, feia veus i composava les peces, hi havia Pep Simon al baix, Quim Solé a la bateria, Llucià Guiteras al saxo i l’australià Rodney Reay de cantant. Els Dumpers van ser l’embrió de Kul de Mandril; de fet, la majoria de peces de Kul de Mandril, Portet ja les va compondre a l’època dels Dumpers.


A l’albada dels vuitanta, l’Orquestra La Clenxa va trepitjar amb gran èxit la majoria d’escenaris de la comarca i moltíssims d’arreu de Catalunya. Amb un repertori i un estil similars als de l’Orquestra Plateria o La Salseta del Poble Sec, combinaven rock amb boleros, cha-cha-chás i tots els estils musicals ballables. Nascuda de la formació manlleuenca Immamarramon (especialitzada en cercaviles), La Clenxa va reunir un bon rosari de músics de Manlleu, Roda i Vic, amb una potent secció de vents, bateria, congues i altres percussions, instruments de corda i tres o quatre vocalistes que s’anaven alternant a l’escenari. Aquells dies, el cantant Josep Povedano va actuar una temporada de solista amb La Clenxa, tot i que també cantava en solitari, acompanyat d’una guitarra, amb temes variats que anaven des del rock a la cançó sudamericana reivindicativa.


Creada a les festes del barri de Gràcia de Manlleu a les darreries dels 70, la Palma Jazz Band, una agrupació especialitzada en jazz d’estil New Orleans, swing, ragtime i espirituals negres, cada any acostumava a fer –i encara les fa– quatre o cinc actuacions en diades assenyalades. Liderada per Ofrius McAulet, un blanc pintat de negre, la Palma compta amb més d’una vintena de prestigiosos músics originaris de Manlleu, Vic i l’Esquirol, que toquen els més variats instruments: violí, trompeta, guitarres, baix i contrabaix, banjo, piano, saxo, clarinet, acordió, bateria, trombó, tuba, flauta travessera i veus.


Sense aturar-se davant dels obstacles, els vigatans Josep Solé i Jardí i Lluís Marín ( Noris) , van muntar la promotora Vic Bang (l’embrió de l’actual Jazz Cava, de Vic), que va omplir un buit molt important en aquest terreny tan relliscós. Emparats en la bona predisposició de Lluís Solà i Armand Quintana des de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament vigatà, Vic Bang va programar una sèrie de concerts de primera magnitud a l’Atlàntida, amb figures de la categoria de Joe Newman (trompetista de l’orquestra de Count Bassie), Lou Blackbourn (trombonista de Duke Ellington), Oliver Jackson Quartet, el trompetista Bennie Wallace o la banda Chicago Blues Festival.


Mentrestant, la societat Fonoll & Cia i el grup Gresca van organitzar concerts de jazz al Club de Torelló. El mateix Fonoll (sobrenom de Manel Hinojo) i Èric Riubrogent, van muntar a Vic una multitudinària i inoblidable vetllada jazzística al flamant auditori dels Trinitaris de l’Orfeó Vigatà, al carrer de Sant Pere. Aquella nit de primavera del 1980, el mig miler d’aficionats que omplien el recinte per escoltar el concert del prestigiós saxofonista Elton Dean (fundador de Soft Machine), acompanyat pel pianista Keith Tippel (de King Crimson), van al·lucinar fins al paroxisme. En sortint, una comitiva de cinquanta persones va anar a banyar-se al ‘sortidor’ del Passeig.

Ye-yés i rockers a la plana de Vic

A finals dels anys 50, el bisbe de Vic, el doctor Ramon Masnou, va escriure un petit opuscle titulat Bailamos o no bailamos , en el qual carregava fort contra el jazz i les noves músiques ballables que venien del món anglosaxó. Alienes a les preocupacions del mitrat vigatà, arreu del país van començar a proliferar orquestres de ball que feien jazz comercial, sobretot Bonet de San Pedro y los Siete de Palma, la Orquesta Gran Casino o Ramon Evaristo y su orquesta.


A principis dels 60, el rock, el blues i el pop van penetrar a la comarca, amb una espectacular proliferació dels anomenats grups ye-yés . Fins aleshores, el panorama musical es limitava a les tradicionals orquestres de ball, músics i intèrprets de formació clàssica, com l’Orfeó Vigatà, l’Orquestra de Cambra de Vic, l’Escola de Música, la banda municipal, les cobles sardanistes, els cors parroquials, els acordionistes, les audicions de sarsueles.


La irrupció de les guitarres elèctriques i la influència de The Beatles i els Rolling Stones van sacsejar el país i la societat osonenca en particular. El primer conjunt vigatà que va fer versions dels grups anglesos va ser els Vulcanos, que van actuar moltes vegades a la sala La Concha, el temple pagà per excel·lència on s’expressaven aquestes noves tendències musicals. Allà, a pocs metres dels jardins i les piscines, els diumenges a la tarda hi anaven a ballar el jovent de Vic i comarca, sovint amb la idea de lligar i pescar parella. Els Vulcanos alternaven cançons rockeres amb peces italianes de l’època del Festival de San Remo. Els propietaris del local van comprendre que els temps estaven canviant i a més de l’Orquestra Maravella i la Montecasino, van fer venir Los Sírex, Pekenikes, Smash i d'altres grups del moment.

Els Jerry's (1964), foto de l'arxiu de Víctor Vilanova. 

De mica en mica els grups vigatans i comarcals de música moderna van anar sortint com bolets: Jerry’s, Vesper’s (de Casimiro Masdeu i Ramon Badia), Seis-Band, Santo’s, Sputnik’s, Zares, Siros, Louis XV, Poney’s, Taunus, Immers (que van ser campions d’Espanya d’harmònica), Wicke’s... Des de 1962 fins a 1966, els Jerry’s van esdevenir l’exemple d’un grup amb aparença rebel i entremaliada, amb un estol de fans que els seguien arreu. Van actuar al teatre del Pare Coll i ben aviat també ho van fer a La Conxa, com els Vulcanos. El seu repertori era, bàsicament, un seguit de versions de Beatles, Rolling Stones, The Shadows i The Animals. Tenien fama de ser una mica gambirots.

   

MiXu Junto a Mi

Mixu som la Sandra Valverde (veu), en Santi Priego (guitarra), en Ramon Morera (baix) i en Joel Barcons (bateria) 

Joana Serrat - Sharing Wine (a summer tale) - Official Video FULL HD

JOANA SERRAT

Joana Serrat neix a Vic l’any 1983. Des de ben petita vol tocar l’Arpa però no troba cap lloc on poder aprendre’n. Així que va creixent escoltant els vinils que la seva mare li posa de Xesco Boix i els discos de músics com Neil Young, Van Morrison o James Taylor que sonen pels altaveus del pare. Als onze anys, però, inicia els seus estudis de música clàssica i piano. Amb quinze i disset anys guanya dos certàmens de poesia de la comarca d’Osona. Als setze comença a tocar la guitarra i als divuit deixa la música clàssica per endinsar-se a fer un curs de cant.

Finalment decideix deixar-ho tot i comença a fer algunes cançons amb qui formarà el seu primer grup, Deva, juntament amb Anna Miralpeix i Santi Serratosa. Al juny del 2005 marxa a Dublín a treballar i s’endinsa profundament en l’obra de Bob Dylan. Serà a partir d’aquesta immersió en la que comença a crear una veu personal i pròpia fent els seus primers temes que es materialitzaran en un primer treball Liffey (2008, Laura R. Perkins). Sota l’acrònim J.S.T. va publicar dos treballs: Liffey (Laura R. Perkins, 2008), disc de debut i amb el qual va aconseguir els primers reconeixements, i Hit The Pavement (autoedició, 2009), enregistrat amb la banda The Sofa Dreams.

Després d’una època d’introspecció i de recerca personal, decideix canviar de rumb i deixar la sonoritat pop-rock per trobar la seva pròpia veu. D’aquest procés en neix The Relief Sessions, un doble CD que compta amb un registre que va des del folk críptic fins al pop, passant pel indie i country amb clares influències nord-americanes i amb referents com Bob Dylan, Bill Callahan o Joanna Newsom, la seva música té un punt càlid, intim, evocador i profund molt característic.



LA BANDA

Adrià Plana – Guitarra elèctrica
Marçal Ayats – Violoncel
Toni Serrat – Bateria i Percussions
Carla Serrat – Veus
Marc Parareda – Tècnic de So